5 - EDWARD HOPPER. Nighthawks

Nighthawks (1942)
84×152 cm. Oli
Art Institute of Chicago - Chicago.

Als Estats Units d'entreguerres, durant l'època de la Gran Depressió i en un temps en el qual s'imposava el surrealisme o formes semi abstractes com el cubisme o el fauvisme, una sèrie de pintors joves com Wyeth, Grant Wood o Hopper van tornar al realisme més pur per tal de representar una visió particular de la vida quotidiana americana. De tots ells, el més gran per a mi va ser Edward Hopper (Nyack, NY 1882–1967)

Els quadres de Hopper normalment representen figures humanes, aïllades o en grup, pero sempre amb un sentiment de soledat i de ressignació, quan no fins i tot d'avorriment. Sovint tenim la sensació d'estar veient un instant de temps detingut, el fotograma d'una pel.lícula, gairebé com si fóssim uns voyeurs embadalits; i és això el que fa els quadres de Hopper fascinants. Hopper li donava molta importància i era molt metòdic amb la representació de la llum i amb la composició de les figures en l'espai.

Nighthawks és el quadre que particularment més m'agrada del pintor. El va començar a pintar immediatament després de l'atac japonès a Pearl Harbor i transmet la sensació de tristor i de pessimisme que es va apoderar del país.

Per veure la pàgina del museu, CLIC AQUÍ

4 - GEORGES SEURAT. Un bany a Asnières

Une baignade à Asnières (1884)
201x300 cm. Oli
National Gallery - London

Coincidint amb el final del moviment impressionista, alguns pintors francesos van intentar anar una mica més enllà, aprofitant els mètodes bàsics d'aquest corrent però simplificant-lo i buscant un ordre. Aquest és el cas de Cezanne, per exemple, o de Seurat (Paris, 1859-1891)

Georges Seurat no va ser mai un pintor molt destre (li van negar, de fet, l'ingrés a l'escola de belles arts), pel que de bén jovenet va haver de practicar molt copiant quadres de mestres italians i estudiant tècnica i teoria cromàtica. Això el va portar a inventar una tècnica totalment nova consistent en construir els seus quadres a base de minúsculs punts de colors purs com si fos un mosàic. Aquesta tècnica, que ell va anomenar puntillisme (i de la que va ser pràcticament l'únic representant) tenia, però, un problema: la seva complexitat radical el va portar a simplificar al màxim les formes i les figures, ja que corria el perill de que quedés tot confús en un núvol de colors.

Aquest magnífic quadre, que transmet una quietud i una calma inusual i que va trencar totalment amb l'impressionisme imperant, és el primer de la sèrie de gran format i ja deixa intuir la tècnica puntillista. De fet, Seurat el va reprendre anys després per aplicar la tècnica en diversos llocs de la pintura, com a la figura del nen banyant-se, per exemple (que ben bé podria ser un preciós quadre per si mateix). Representa un grup d'obrers i familiars en un dia de festa banyant-se en un riu a les afores de Paris; de fet la zona industrial de la ciutat s'intueix al fons.

Seurat va portar la seva tècnica cada vegada més lluny, prescindint cada vegada més de les figures o les edificacions i experimentant al final només amb punts i colors.

Per anar a la pàgina del museu, CLIC AQUÍ

3. JAN VERMEER. La lletera

Het Melkmeisje (c. 1660)
45,5x41cm. Oli
Rijksmuseum, Amsterdam

La sensacions que un té al trobar-se davant un quadre de Vermeer són sovint les mateixes: embadaliment, perdua del món de vista, abstracció... i el convenciment de que estem davant d'un objecte meravellós. Val, d'acord, això es el que em passa a mi, per alguna cosa Vermeer és un dels meus pintors preferits; però crec que a més d'un li haurà passat al contemplar qualsevol d'aquests pertits quadres.

No sabem gaire de Jan Vermeer (Delft 1632-1675). No va pintar molts quadres: només 33 estan catalogats i encara un parell més se li poden atribuir. Pero n'hi ha prou per considerar-lo el més gran dels mestres holandesos de la segona meitat del Segle XVII. Quasi sempre són pintures d'interior, en petites habitacions que es creu que eren estances de casa seva, que expliquen una escena quotidiana amb una figura humana o com a molt dues.

En general, els temes imperants entre els pintors flamencs de l'època (Kalf, Steen, Ruisdael) són sovint interiors en cases típicament holandeses, natures mortes o paisatges quasi sempre nòrdics. Pero no es van limitar a reproduir la naturalesa amb perfecció acadèmica, sino que s'hi van implicar i podem contemplar com l'artista hi expresa les seves emocions i els seus gustos personals. I a més, els hi servia per resoldre problemes específics de virtuosisme (la llum incidint en un got, contrastos en les teles, reflexes en un riu en moviment, etc.)

En concret en aquest quadre, si algú s'acosta a observar la paret que sembla blanca, s'adonarà que no és de bon tros uniforme: milers de variacions de color són el que li donen aquest caràcter tant viu i real. I el mateix es pot dir de les teles o de la llum filtrant-se per la finestra. Vermeer va captar les qualitats, colors i formes d'una manera precisa, sense que sembli que el quadre esta sobretreballat o resulti dur. Això es el que fa aquesta petita i humil pintura una de les majors obres mestres de tots els temps.

Per anar a la pàgina del museu, CLIC AQUÍ

2. GIORGIONE. La tempesta.

La tempesta (c.1508)
82x73cm. Oli
Galeria de l'Acadèmia, Venècia.

Ben poc sabem de Giorgione (Venècia 1478?-1510). De fet, només li podem atribuir amb seguretat cinc obres tant sols. El podem incloure dins l'escola veneciana prèvia a l'eclosió dels grans mestres del Cinquecento. Juntament amb els seus coetanis Bellini, Verrocchio o Ghirlandaio es van diferenciar dels mestres florentins de l'època en l'us de la llum i del color. Qui sap si influenciats per la llum de la llacuna veneciana, els seus quadres presenten sempre una lluminositat i una explosió de colors inèdits fins llavors en les escoles italianes.

Ara bé, el quadre que ens ocupa és una revolució dins les obres de l'època. No podem estar segurs del que representa: podria tractar-se d'una escena d'un autor clàssic (entre els artistes venecians estaven molt de moda els poetes grecs clàssics), la figura masculina podria representar un pastor fugint de la ciutat i la femenina qui sap si representa Venus. A més a més, l'obra és plena de simbolismes: Les columnes trencades, la ciutat inventada, el riu que separa els personatges...

Però no és això el que fa aquest quadre únic a l'epoca i absolutament fascinant. Per primera vegada, la natura descrita no es simplement un fons; aquí, els personatges, encara que no estiguin dibuixats correctament i amb detall, són a dins de l'escena, formen part del paisatge descrit. La llum i els colors emprats ajuden a aquesta idea i per primera vegada les figures, la natura que els envolta, els núvols i les edificacions formen un conjunt, un tot.

Giorgione va morir massa jove per poder ser conscient de la revolució que havia suposat aquest petit quadre, comparable amb la mateixa invenció de la perspectiva un segle abans. Van ser els pintors de la següent generació de mestres venecians com Tiziano els que ho van saber aprofitar.

Enllaç a la web del museu Clic aquí

1. JACKSON POLLOCK. Plata sobre negre, blanc, groc i vermell.

Silver over black, white, yellow and red (1948)
61x 80cm. Oli.
Centre Georges Pompidou - París

És una mica arriscat estrenar aquest blog amb un quadre de Pollock. Un pintor que no és figuratiu, ni abstracte, ni surrealista... i que en aparença només pinta ratlles i taques de colors. Pero que a mi m'agrada molt i em venia de gust que fós el primer de la llista.

Jackson Pollock, (Cody, Wyoming 1912–1956) va ser un pintor americà que va tenir força reconeixement i fama en vida. Les seves primeres passes van ser en el surrealisme, molt de moda en aquells anys, sobre tot a Europa amb Magritte, Chirico, Ernst, Dalí; però ben aviat, ja instal.lat en el moviment abstracte, va trobar nous camins encara inexplorats: la pura manipulació de la pintura sense un motiu o propòsit posterior. Els mètodes tradicionals l'impacientaven, així que es va inventar una nova manera de pintar; deixant la tela al terra es va dedicar a vessar, llençar o fer gotejar la pintura. I els resultats van ser satisfactoris per dos motius: el garbuix de linees i taques resultants satisfeia dues exigències de l'art del segle vint ben oposades: La simplicitat i puresa quasi infantil i l'interès per la pintura pura.

Pollock va ser aclamat com l'introductor d'un estil novedós i trencador alhora que es va conèixer com a Action Painting o posteriorment com a Expresionisme Abstracte. Són quadres realitzats amb presses, sense premeditació. Altres seguidors d'aquest nou estil van ser Franz Kline, Robert Motherwell o l'holandès Willem de Kooning.

Jackson Pollock va morir en un accident de cotxe als 44 anys. Anava acompanyat per una noia jove i mai es va arribar a aclarir si va ser fortuït o es va tractar d'un suïcidi.

Enllaç a la pàgina del museu: (Clic aqui)

Art Invisible

Estem d'estrena! Us presento ART INVISIBLE. Un blog sobre art en general i, en particular i més que res, sobre pintura.

El propòsit d'aquest blog és ben senzill: aniré posant quadres que, per un motiu o un altre em semblin interessants o simplement m'agradin. Intentaré també fer una petita explicació del quadre, de l'autor o de l'estil, o de tot plegat. El que se m'acudeixi o vagi trobant i llegint. Així, de pas, aprendré coses, que no està mai de més. I poc a poc aniré muntant una pinacoteca particular i de butxaca.

Les reproduccions de les pintures quedaran una mica reduïdes per qüestions de format, el Sr. Blogger mana. Pero sempre que pugui posarem un enllaç al seu web original, preferentment la del museu que l'acull. I com sempre, fent clic a la imatge tindreu una versió d'un tamany una mica més decent.

Així que... cinta vermella, tisores. TXAC! Queda solemnement inaugurat aquest Blog! Passeu, passeu, si us plau...